De la història de la pesca a Catalunya a la política pesquera comú (III): L’art de ròssec, els canvis en la governança i el medi ambient. De l’autogestió al control per l’Estat (1700s-1865).


L’autogestió a la pesca a Catalunya va començar a acabar l’any 1751 quan la Corona espanyola, influenciada pel pensament dels il·lustrats francesos, decretà les Ordenanzas de Matrícula, on establia la figura del Intentendente del Departamento Marítimo i la del Ministro de Marina de la Provincia, que per llei havia de presidir totes les sessions del consell del gremi i aprovar, en darrera instància, tots els acords que s’hi prenien i controlaven la comptabilitat del gremi. A partir d’aquí comencen a regular-se i modificar-se les normes de funcionament dels gremis per aconseguir disminuir la seva influència, i de facto s’establí un sistema de cogestió, tot i que cada vegada més els gremis van passar a ser més consultius i amb menys capacitat d’incidència, fins al moment de la seva dissolució al segle XIX.

Un element clau en l’enfonsament dels gremis va ser la incorporació d’una nova tecnologia de pesca, l’art de bou, antecedent de la pesca de ròssec actual.

No està clar qui va introduir aquesta art a Catalunya ni tampoc quines persones van poder acumular prou capital per impulsar aquesta art de pesca. Per tant no és possible identificar la seva relació amb els poders econòmics i polítics de l’època, però seria un exercici de ben segur molt interessant!.

Sigui quina sigui aquesta relació l’Estat va identificar dos grans avantatges en promoure l’art de bou, per una banda permetia – gràcies a la seva superior productivitat en aquelles condicions tecnològiques, econòmiques i ambientals – augmentar el volum de peix disponible a curt termini, i per tant augmentar el flux proteínic a les creixents conurbacions urbanes que estaven creixent conforme s’accelerava l’incipient procés d’industrialització de Catalunya. Per una altra banda, va permetre arraconar als gremis -que s’oposaven frontalment a l’entrada de l’art de bou (tal com veurem posteriorment)-, afavorint així l’entrada del capitalisme al sector pesquer, que trobava una gran resistència per part dels gremis.

Els gremis van presentar una gran resistència a l’entrada de l’art de bou, al·legant els mateixos arguments ecològics que a l’actualitat continuen essent utilitzat per alguns grups ecologistes, i han estat ben estudiats i reconeguts per la comunitat científica; així com protestant per que en ocasions els feien malbé les seves arts de pesca i entraven a les seves zones tradicionals de pesca. La resistència va generar nombrosos conflictes, el que va forçar una resposta per part de l’Estat.

Això em fa pensar que l’oposició per part dels gremis (formats pel que ara anomenaríem pescadors d’arts passives) va acabar generant conflictes que en l’àmbit de l’ecologia política ara catalogaríem com conflictes socio-ambientals, on algunes persones d’estatus econòmic baix lluiten amb arguments ecologistes per defensar el que consideren els seus drets, i en paral·lel la conservació de la natura on viuen i treballen.

L’actual conflicte d’interessos entre arts passives i ròssec continua en la discussió a l’entorn de la reforma de la política pesquera comú, això sí, fins al moment sense esclats violents!. Estem per tant enfront un procés històric de conflictivitat de 245 anys a Catalunya que pren diverses formes en el temps. Però el temps no ha passat en va i ara les tornes han girat, ocupant els llocs de poder del sector pesquer la pesca de ròssec, i essent les arts amb més productivitat (si més no en termes ecològics i socials, i també en molts casos econòmics) les arts passives. Que hagin girat les tornes no és estrany, tenint en consideració el rol de l’Estat als anys següents del desenvolupament tecnològic del ròssec.

A la conflictivitat generada entre els nou vinguts del ròssec i els pescadors agrupats als gremis, l’Estat va respondre elaborant un Reglament (ja a l’any 1767). Aquest reglament tractava temes com les característiques que havien de tenir les parelles de bou: mides mínimes de les malles, nombre d’homes per cada embarcació, preu de venda del peix capturat, l’establiment d’una veda de quatre mesos entre maig i setembre, la prohibició de construir més embarcacions per dedicar-se aquesta pesquer, així com diverses multes i sancions per d’incompliment del reglament.

Portem 245 anys fent voltes sobre els mateixos temes, mireu sinó l’àmplia reglamentació que s’ha anat generant al Mediterrani!

Les Corts de Cadis, l’any 1813 ja van tractar de fer desaparèixer els gremis, en un moment de força del liberalisme, però encara van trigar uns anys. Font:historica.cat

Resulta bàsic comprendre que aquest Reglament es va fer sense la participació dels gremis, constituint un cop important sobre el seu prestigi, que no va deixar de decréixer des d’aquell moment. A partir del segle XIX amb la seva desaparició (formalment es va produir l’any 1864) l’Estat va passar a controlar totalment la gestió pesquera, i es va preocupar principalment den el control i la gestió de les tècniques com el ròssec.

L’actual govern català (i estatal) continua tractant prioritàriament al ròssec –enfront a la resta d’arts passives- en defensar la seva postura a la política pesquera comú. La diferenciació entre arts (passives i actives) és un element bàsic en la gestió pesquera –donades les diferents característiques ambientals, socials i econòmiques-, i forma part – fins a cert punt- de la proposta realitzada per la Comissió Europea (tot i que amb molts defectes en la seva formulació). Però tant el Govern català com l’espanyol es neguen a reconèixer-ho en voler diferenciar només entre “pesca costanera” (sense diferenciar entre arts) i “pesca d’altura”. Responen per tant als interessos més poderosos a l’actualitat (que no els més nombrosos!) del sector pesquer, sense adonar-se que el context social i ambiental actual futur és totalment diferent i que la priorització de les arts més sostenibles seria molt adient per facilitar una transició ordenada de la flota.

Per un altre banda, la profunditat de la problemàtica en la gestió pesquera em fa pensar en les dificultats que es produirien si es vol promoure canvis d’importància en un marc de cogestió quan estiguessin involucrades diverses arts de pesca. En aquests casos –si competeixen per recursos relacionats o similars- es poden preveure conflictes importants. Per tant és important dissenyar – si es vol impulsar un marc de cogestió – sortides efectives pel cas de bloqueig per conflicte d’interessos, que per força ha de passar per un rol predominant de l’administració en aquests casos. La dificultat dels marcs de cogestió quan intervenen diverses flotes que interactuen per recursos similars ja s’ha identificat a algunes experiències de cogestió a l’Atlàntic, cal per tant aprendre d’elles i pensar com tractar-ho. Per tant, cal apostar per la cogestió, però no per qualsevol cogestió, per evitar que acabi essent en alguns casos un sistema de gestió paralitzant dels canvis.

Nota: la font d’informació principal d’aquesta entrada és La pesca a Catalunya

Anuncis

One response to “De la història de la pesca a Catalunya a la política pesquera comú (III): L’art de ròssec, els canvis en la governança i el medi ambient. De l’autogestió al control per l’Estat (1700s-1865).

  1. Altra vegada molt interessant! Quan t’acabis el llibre, me’l deixaràs?

    Salut! Maria

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s